"L’ofensa i el Ministeri d’Interior", Jordi Baeza

Tot i que conté algunes qüestions raonables, el projecte de Llei de Seguretat Ciutadana presentat pel Govern del PP és una nova mala notícia per aquells que defensem un Estat que gradualment s’ajusti a les seves essencials funcions: la protecció de la vida, de la llibertat, i per tant, de la propietat. És a dir, la defensa del Principi de No Agressió.

Sovint diem que La Constitució dels Estats Units, recolzada sobre aquests valors,  està feta per protegir les persones dels abusos de l’Estat. Contrapesa llurs poders, considerant el Govern un mal necessari i amb la voluntat d’evitar la seva expansió. Altra cosa és com els successius governs han anat violentant aquests principis fundacionals per la seva tendència natural a créixer. No en va, Jefferson digué allò de que la llibertat té el preu de l’eterna vigilància. Cita que és una crida contra l’optimisme governamental i a favor de la desconfiança ciutadana.

Aquí a Europa som més confiats del poder públic, al qual, avui dia, es veu com una espècie de senyoreta de primària que vetlla per nosaltres a l’hora del pati. Un dolç Napoleó. Per això aquí agrada tant Obama, en front de l’incomprès moviment llibertari americà. A Europa tenim constitucions per fornir el poder públic. I és perquè la majoria ha perdut de vista l’eterna vigilància i ha cregut que l’Estat està per fer promeses passant per alt que sovint no són possibles i quan es volen fer realitat es causen danys majors, de fet es violenten els tres drets de l’inici i les víctimes són sovint les mateixes que votant compren les promeses. Quan es demana més poder per l’Estat, pensant en el repartiment fruit de la seva acció coactiva sobre altri, sempre es corre el risc de ser víctima de la seva força. Això és el que ens està passant en diversos fronts. Quan l’Estat promet donar molt, ho pot prendre tot. La llibertat és ja un valor secundari per bona part de la nostra ciutadania i costa bastant sentir anomenar-la en el debat públic.

Em vull centrar en un punt polèmic del projecte de Llei de Seguretat Ciutadana, multarà amb entre 1.001 i 30.000 euros l’ofensa a Espanya o a qualsevol de les CCAA o municipis. Aquesta és la típica legislació “no nacionalista” que em va fer anacionalista. Aquest punt ha aixecat passions perquè toca allò que més agrada als cafres del nostre debat polític, el xoc de sentiments nacionals, el cantó més futbolístic de la política. En canvi, el tema no s’afronta gaire des del punt de vista de la llibertat civil.

Des d’aquest últim punt de vista, la proposta és l’enèsim atemptat lliberticida del Govern. És legítim que l’Estat castigui quelcom tan difícil d’objectivar com l’ofensa? Això no va molt més enllà de protegir les persones de l’agressió en una llei que es fa dir de Seguretat Ciutadana? Això no converteix l’Estat un cop més en el principal agressor?

Es mata quan algú treu la vida a algú. Es roba quan s’extreu un bé d’altri. Però s’ofèn quan a l’ofès li dóna la gana. L’ofensa és quelcom extremadament subjectiu i interpretable, legislar sobre ella obre la porta a l’arbitrarietat del poder públic. On comença i on acaba l’ofensa? Segons la preferència estètica i simbòlica del Govern de torn? Si es concreta l’ofensa a la llei també es pot concretar la felicitat, no? Algun tirà voluntari? L’ofensa o la felicitat són el mateix per a tothom? És força evident que els poders públics penetren en aquesta matèria en la llibertat de consciència. Opinar i fer-ho bé sovint és ofendre. Es podria legislar el dret a viure sense sentir tonteries? Oi que seria una barbaritat?

Que un Govern pretengui definir l’ofensa és aterrador per qualsevol ment que valori la llibertat més bàsica. I si el Govern no concreta molt bé tenim un problema afegit, pot imperar l’autocensura, pot imperar la por. Potser és el que volen? Dir “aquest país és una merda” serà multat? Esperem que no, oi? Però l’esperança és una mala estratègia i més quan parlem de limitar el poder públic.

Tots sabem a què treu cap aquest punt de la Llei de Seguretat Ciutadana, la crema de banderes espanyoles ha sulfurat el nacionalisme espanyol més populista i més cafre. També els xiulets a la Corona en certs partits de futbol. I un Govern que legisla amb aquesta motivació és com un pinxo de bar. Tot ofès, t’espera al carreró.

No vull deixar de destacar una contradicció evident per part del Ministre de l’Interior. Jorge Fernández Díaz és un conegut activista cristià, sensibilitzat per bons motius amb la llibertat religiosa amenaçada arreu del món. Em sobta que aquells que defensen la llibertat de culte i el dret de l’Església Catòlica a participar en el debat públic amb normalitat, es plantegin multar quelcom tan relacionat amb la consciència com l’ofensa a la bandera o a les institucions de l’Estat. No podem equiparar l’ofensa en sentit figurat a l’agressió, acabarem tots al jutjat un dia o altre. Qui és tan savi per definir justament l’ofensa? A mi només se m’acut Déu i no es presenta a les eleccions.

Tornant als Estats Units, vull recordar que aquell país protegeix la llibertat d’expressió en la primera esmena de la Constitució. I considerant-la en gran estima, el Tribunal Suprem va rebutjar l’any 1989 que la crema de la bandera fos un delicte. És difícil dubtar que als Estats Units es viu un fort esperit patriòtic i religiós, malgrat això, la causa de la llibertat segueix imperant sobre la imposició d’altres consideracions.

A mi em sembla molt pesat està rodejat sovint de l’ús de banderes nacionals. De vegades també m’ofèn. I sóc a Catalunya on el tema és sovint a la palestra. L’Estat m’ha de protegir d’això? Diria que no. Per part meva, seria voler encomanar a l’Estat una violència no legítima. Pretendre això seria ficar-me en l’espai dels altres. Expresso la meva fatiga, m’allunyo de les arengues nacionals i prou.

Excloent la calumnia que és l’atribució no veraç d’un delicte o l’exaltació d’una agressió física, limitar la llibertat d’expressió no només és antiliberal també degrada la qualitat democràtica. I és restringir l’examen del que és vigent, dificulta la recerca de la veritat, és anticientífic i preil·lustrat. Però ja se sap, el vigent que està en discussió sembla que és sagrat: Espanya en essència.

16-XII-13, Jordi Baeza, liberal.cat